La bandera de Catalunya és una bandera de les anomenades heràldiques, sorgida de la translació del senyal de l'escut dels comtes de Barcelona a un teixit. Possiblement la bandera, penó o estendard dels comtes fou anterior a l'escut. No en tenim referència documental fins al segle XIII, però és una de les més antigues d'Europa.
Al principi els pals de l'escut eren representats a la bandera ja verticalment ja horitzontalment. Aquesta darrera disposició fou la que acabà imposant-se i és la bandera oficial de la nació catalana: faixada amb cinc faixes grogues i quatre de vermelles, totes del mateix gruix.
La bandera de Catalunya va ser oficialitzada per l'Estatut d'autonomia de Catalunya, llei orgànica de l'Estat de 1979.

L'escut de Catalunya és l'escut dels comtes-reis sobirans de Barcelona: d'or, quatre pals de gules. Aquest és un dels quatre escuts més antics d'Europa, ja que el primer document en el qual apareix és un segell del comte Ramon Berenguer IV de l'any 1150. Tanmateix, com a senyal pre-heràldic, les franges verticals vermelles i d'or ja les trobem als sepulcres romànics del comte barceloní Ramon Berenguer II, el Cap d'Estopes, (mort el 1082) i la seva besàvia Ermessenda de Carcassona (morta el 1058), muller que fou del comte Ramon Borrell I, ambdós sepulcres a la catedral de Girona.
Els comtes de Barcelona, sobirans de tot el territori de Catalunya, aconseguiren també, per raó del matrimoni de l'esmentat comte Ramon Berenguer IV el Sant amb la reina Peronella d'Aragó, el regne d'Aragó i el comtat de Ribagorça. Des d'aleshores (1137) i fins al 1714, l'escut dels comtes de Barcelona, ja amb el títol de reis, fou l'escut de l'anomenada Corona d'Aragó que era formada per Catalunya (amb Rosselló -avui França-), Aragó, València, les Illes Balears i Sardenya (avui Itàlia). El senyal dels quatre pals es troba als escuts o banderes de Provença i de Sicília, i que avui dia forma el tercer quarter de l'escut del regne d'Espanya.
 

LA LLENGUA
 

Mapa territorial de la llengua catalana. La llengua catalana pertany al grup de llengües neollatines occidentals juntament amb el castellà, el portuguès i el francès, per citar les llengües majoritàries dins d'aquest grup. Es parla en una extensa àrea (68.000 km2) de l'est de l'Estat espanyol (Catalunya, Illes Balears, València, la Franja de Ponent i alguns municipis murcians fronterers amb València), Andorra, el sud de França (Departament dels Pirineus orientals ) i a la ciutat sarda de l'Alguer.
La llengua catalana en les seves variants és parlada en territoris que sumen deu milions d'habitants.


 

Llegeixi aquest article sobre la llengua catalana.