Hem llegit les objeccions i les protestes amb què ha estat acollida fora de Catalunya la possibilitat que el gran dipòsit documental anomenat oficialment Arxiu de la Corona d’Aragó passés a la Generalitat en virtut de l’Estatut. Aquestes objeccions i protestes surten de València i sobretot d’Aragó. ¿No és aquell l’Arxiu de tota la Corona d’Aragó? -al·leguen els protestataris. Doncs no pot reclamar-lo Catalunya, que no era sinó una part o Estat de la Corona. Tant de dret com Catalunya hi tenen Aragó i València. I encara podrien afegir, si volguessin, el dret que hi tenen Mallorca, el Rosselló i Sicília, i Sardenya, i Nàpols i tot…

La primera cosa a remarcar és que els protestataris ignoren o volen ignorar què és i què conté l’Arxiu disputat. Se’n diu de la Corona d’Aragó seguint la vella pràctica, que tan perjudicial ha resultat per als catalans, d’anomenar d’Aragó una múltiple o conjunt d’Estats on Catalunya era la principal força i la constant directora. Però, en realitat, l’Arxiu és, no solament de la Corona catalano-aragonesa, sinó el de l’època comtal catalana, anterior a la unió amb Aragó, època que va del segle IX a mitjans del segle XII, i és també l’Arxiu de l’antiga Generalitat de Catalunya. De més a més s’han acumulat a les sales d’aquell edifici, que encara ostenta el senyal heràldic de la Generalitat, un gran nombre de documents, manuscrits i còdexs procedents d’institucions i organismes catalans, especialment de monestirs. I tot això no té res a veure amb Aragó, ni amb València, ni amb Mallorca, ni amb cap altra de les terres d’ençà i d’enllà de la mar que pertanyeren a la Corona.

Per a comprendre l’absurditat de la tesi unitarista en matèria d’Arxius, n’hi ha prou amb pensar que si la tesi prevalgués, és a dir, si el gran Arxiu seguís en mans de l’Estat Central, la nova Generalitat de Catalunya, que segons l’acord mateix de la seva constitució és la restauració de la vella Generalitat, no tindria al seu càrrec l’abundantíssima i interessantíssima documentació d’aquesta.

Ens sembla que cap persona de bon criteri no pot defensar ni cohonestar una solució tan injusta. Els volums i papers de la Generalitat antiga han d’ésser restituïts directament a la Generalitat novella. Serà això una ben petita restitució a compte de la restitució general del patrimoni que Felip V usurpà a la gloriosa corporació que en temps passats representava la unitat política i administrativa del Principat de Catalunya.

A part del seu valor històric, aquesta documentació té per a nosaltres, catalans, un gran valor d’afecció. Des del punt de mira de les recerques i estudis històrics, tots els investigadors trobaran plenes facilitats en els arxius que depenguin de la Generalitat de Catalunya. Però per a nosaltres serà una gran satisfacció espiritual el tenir novament a les mans d’institucions catalanes els documents que donen fe i testimoniatge de la Catalunya d’altres dies. Els qui no comprenguin aquest gran interès i aquest gran amor nostres és que no tenen a l’ànima cap mica de sensibilitat.

L’Estat central, l’Estat unitari, mai no l’ha estimat aquest Arxiu. És gairebé un miracle que hagi pogut travessar els llargs temps de deixadesa i abandó i hagi arribat fins als nostres dies. L’Estat i els corcs han conspirat per la seva destrucció. Sense l’esforç personal d’alguns homes benemèrits, com Pròsper de Bofarull, l’Arxiu de la Corona se l’haurien menjat els corcs, la pols i la humitat. Així i tot, diverses vegades s’ha estat a punt de prendre’ns aquest immens dipòsit i dur-lo a Castella, com una depredació més de les que Catalunya ha hagut de sofrir. A Castella hi ha molts documents històrics nostres, que haurien de tornar-nos. Molts d’aquests senyors i d’aquestes corporacions que ara criden i protesten, no haurien dit res, segurament, si per la tradicional incúria del centralisme l’Arxiu hagués estat destruït. Ells es conformarien de tenir aquells pergamins i papers sota l’acció dels corcs i de les goteres. Allò que els sembla intolerable és que tornin a les mans amoroses dels catalans i que siguin tractats amb el respecte i l’afecte propis dels records familiars, i molt més quan aquests records constitueixen un tresor històric i un instrument d ’estudi.

¿Qui pot dubtar que l’Arxiu de la Corona i tots els arxius de Catalunya estaran més ben tractats i més ben dotats si la Generalitat se’n fa càrrec? El veritable interès d’Aragó i de València i de totes les terres que visqueren unides sota els prínceps del casal de Barcelona, és que l’Arxiu es trobi en les millors condicions d’instal·lació, de seguretat i de facilitat per als investigadors. Si la Generalitat se n’encarregués, procediria també ben aviat a la publicació de molts textos i documents inèdits. Es dóna el cas, per exemple, que el Dietari de l’antiga Generalitat resta encara inèdit, mentre que està publicat ja en gran part el dietari de l’antic Consell barceloní.

Que els documents dels comtes-reis corresponguin en conjunt als diversos Estats de la Corona, no és cap raó per a oposar-se al seu traspàs a la Generalitat de Catalunya. Però si en aquest punt hom s’explica determinades objeccions, és en canvi inexplicable que aquestes es dirigeixin a la totalitat de l’Arxiu, dins el qual hi ha una gran part de dipòsits purament catalans. Per a caure en aquest contrasentit, cal una gran dosi d’ignorància o de mala fe anticatalana.

Antoni Rovira i Virgili

La vigència d’un article d ’Antoni Rovira i Virgili sobre l’Arxiu de la Corona d’Aragó (1932). Aquest article d’Antoni Rovira i Virgili fou publicat al diari barceloní La Publicitat el dia 28 de juliol de 1932 (any LIV, núm. 18.085, p.1), en el context de la discussió parlamentària, a Madrid, de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, en uns moments en què el text de Núria (1931), plebiscitat pels catalans, hi estava essent seriosament qüestionat i retallat. Això determinà Manuel Carrasco i Formiguera a instar el Govern espanyol a acabar amb l’espectacle d’obstrucció i d’insults que s ’estava produint (14 de juliol). El 10 d’agost hi hagué l’intent de cop d’Estat del general Sanjurjo ("Viva España única e inmortal!" cridaren els sublevats). Finalment, el 9 d’octubre de 1932 fou aprovat l’Estatut. També en l’àmbit dels arxius l’Estatut de Núria resultà escapçat, perquè el text de l’Estatut de 1932 exclogué l’ACA dels traspassos a la Generalitat. El 18 de setembre, l’arxiver Fèlix Duran i Canyameres havia publicat un article a L’Opinió on deia que això era "una cosa completament irracional". I, el 7 de gener de 1933, aprovat ja l’Estatut, l’arxiver mossèn Josep Sanabre publicà a El Matí el seu article "L’arxiu de la Generalitat no ha de dependre de l’Estat Espanyol", en el qual defensava que l’arxiu o fons documental de la Generalitat històrica havia de ser transferit a la Generalitat.

L’article d ’A. Rovira i Virgili entra, tant en el greuge que representa de no traspassar l’ACA a la Generalitat, com en la incongruència que comportaria el fet que la Generalitat restaurada no fos mestressa de l’arxiu de la Generalitat suprimida, l’any 1714, per la força de les armes de Felip V. Tot i tractar-se d’un article escrit fa més de setanta anys, té una vigència inqüestionable, en el qual hi trobem frases que avui encara tenen una validesa acrescuda: "A Castella hi ha molts documents històrics nostres, que haurien de tornar-nos". És una vigència que s’explica, fonamentalment, per la trajectòria històrica seguida del país. La guerra de 1936-1939 i la dictadura de Franco generaren uns ròssecs que encara no s’han pas superat. Més enllà d’aquest rerafons històric, emperò, la vigència de l’article també ve determinada per la lucidesa amb què A. Rovira i Virgili sabé encarar aquesta i moltes altres qüestions de la Catalunya del seu moment. Carles Soldevila ens deixà testimoni escrit de l’agilitat i de la traça periodística d’A. Rovira i Virgili: "la majoria dels editorials de La Publicitat, àdhuc els millors, els que poden figurar en una antologia periodística per llur estructura sòlida i concisa, pel corrent de lirisme contingut que els vivifica, són recitats davant la mecanògrafa, amb pauses no gaire repetides ni prolongades" (Carles Soldevila, La nostra gent: Rovira i Virgili, Barcelona: Llibreria Catalònia,1925, p. 11).

Agraïm a la Sra. Teresa Rovira, filla d’Antoni Rovira i Virgili, la seva tan bona acollida a la reedició d’aquest article del seu pare.

R. Planes i Albets

Associa't amb nosaltres

Gaudeix de descomptes en llibres i cursos. Rep a casa la revista Paratge i consulta els buidatges obtinguts pels nostres seminaris, grups de treball i socis

Top
Aquesta pàgina utilitza cookies per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant considerem que acceptes l'ús de cookies. Més detalls…